Reflexions sobre el Mètode Estivill
Rosa Jové, psicòloga clínica i psicopediatra, exposa en aquest article les seves reflexions i opinions sobre el conegut Mètode Estivill per ensenyar a dormir els nens.
Reflexions
1. No estic en contra del mètode. Simplement vull el mateix que se’ls hi demana a altres mètodes o fàrmacs; és a dir, que algú em demostri que no són perjudicials per a la salut.
De moment no hi ha ningun estudi que demostri que als nens que se’ls hi ha aplicat aquest mètode no tinguin seqüeles psicològiques de adults. En canvi hi ha estudis científics importants (Spitz, Harlow, Bolwby, McKenna, …) sobre el perjudicial que és deixar plorar els nens, no consolar-los, deixar-los sols, etc. El dia que em demostrin que no és perjudicial per a la salut potser el recomani, mentrestant… no.
2. No estic en contra del mètode. Simplement vull que em demostrin el que diuen. No hi ha en tot el llibre d’Estivill una nota bibliogràfica de ningun estudi i de ningun autor que avali els seves paraules.
Em van ensenyar a la universitat que tot treball científic ha d’anar acompanyat d’estudis i cites que avalin el que un diu; en cas contrari, no és ciència, és periodisme. Per cert, perquè un home de “ciència”, com Estivill, escull a una periodista, com Silvia de Béjar, per escriure el seu llibre? El dia que em demostrin el que diuen potser el recomani, mentrestant… no.
3. No estic en contra del mètode. Simplement vull que em demostrin que serveix per a solucionar els problemes de son.
Estivill diu en el pròleg del seu llibre que funciona en el 96% dels casos (sense citar ningun estudi que avali les seves paraules, clar!). En canvi al capítol VI cita que hi ha problemes que no tenen solució com els malsons (45% de nens), el sonambulisme (15%), etc. A veure, repassem matemàtiques. Si del 100% de nens amb problemes de son (on se supossa que s’inclouen els malson) el 96% es “curen” amb el mètode, però el 45% del 100% no poden ser curats… hi ha alguna cossa en aquesta suma que em falla. O em sobren nens o em falten curacions. Què pasa? Doncs que Estivill no té la solució pels autèntics problemes de la son. Només tracta aquests casos lleus de nens que tenen necesitat dels seus pares per dormir (cosa que es cura sol amb el temps). L’únic que els “ensenya” als nens amb el seu mètode és a donar-se compte que ningú els farà cas i, per tant, a la llarga aprenen a no queixar-se més. Molts ni tan sols s’adormen de seguida, sino que es queden quiets i en silenci. El dia que em demostrin que serveix per solucionar els problemes de la son potser el recomani, mentrestant… no.
4. No estic en contra del mètode. Simplement crec, com fem la majoria de professionals de la salut, que davant un diagnòstic s’escull el tractament menys agressiu per a la persona.
Davant un nen que encara necesita dormir en companyia o que l’adormin, hi ha moltes coses que funcionen, entre elles acunar-lo, dormir acompanyats o deixar passar el temps. La majoria de problemes es resolen sols i, total!, si el mètode és tan bo, funcionarà igual als pocs mesos que als 3 anys (època en que es solen solucionar gran part dels problemes). Perquè començar amb el mètode que farà patir més al nostre fill? El dia que em demostrin que és l’únic mètode que funciona en aquests casos (o el menys agressiu) potser el recomani, mentrestant… no.
5. No estic en contra del mètode. Simplement em pregunto, quin mètode?
Desde Valman fins a Estivill conec varis autors que s’han adjudicat l’autoria del mètode en els últims 30 anys. El que millor l’ha desenvolupat ha sigut Ferber (de fet, menys a Espanya, a tot el món aquest supossat mètode Estivill se l’anomena Mètode Ferber). Si teniu oportunitat de fullejar el seu llibre “Solucione los Problemas de Sueño de su Hijo” (Ed. Medici), a la pàgina 91 veureu publicat el “Mètode Estivill” 5 anys abans que el primer “Duérmete niño” aparegués al mercat. Ah! Per això el va escriure una periodista! Estivill només feia d’intermediari: va agafar les idees de Ferber i se les va donar a Silvia de Béjar. El dia que em demostrin que el Mètode Estivill no és una estafa potser el recomani, mentrestant… no.
6. No estic en contra del mètode. Simplement tinc una llista amb 10 o 15 preguntes que em queden sense contestar.
Sóc una persona de ciència (o ho intento) i necesito respostes abans de fer plorar al meu fill. El dia que em donin totes les respostes que necesito potser el recomani, mentrestant… intenti no creure tot el que la publicitat li diu. Busqui, investigui i pregunti’s. Els seus fills s’ho mereixen.







